El Salari Mínim Interprofessional (SMI) a debat

El debat, sobre un Salari Mínim Interprofessional (SMI) de 1.000 € esta al carrer. El nivell tan baix de l’actual SMI, (de 655,20 € al mes i per 14 pagues, 9.172,80 € anuals), fa que aquelles persones que només reben aquest SMI es trobin en el llindar de la pobresa (que a Catalunya esta establert en 9.700 €). Com va dir en el faristol del Congreso de los Diputados, el diputat d’ERC, Jordi Salvador “qui pot viure avui en dia amb un salari de 655,20 € al mes?”.

Hi han raons de pes per apujar el SMI, d’entrada permetria augmentar el consum, a la vegada que els ingressos per impostos tant els directes (IRPF) com els indirectes (IVA) i com no, la recaptació de la Seguretat Social, però a més ajudaria a reduir les desigualtats i la pobresa.

Els sindicats ho demanen donada la pèrdua del poder adquisitiu del període 2010-2016 d’aproximadament un 4% i sobretot per l’incompliment de la Carta Social Europea, que estableix que el SMI ha d’ésser el 60% del salari mig d’un país, i per tant aquest SMI, hauria d’estar al voltant dels 1.097 € mensuals i no com ara que només representa poc més que el 35% del salari mitja català. Avui dia, un treballador ha de treballar 60 hores setmanals, per poder rebre un salari mínim que el permeti sortir del llindar de la pobresa, i en la meva opinió, això és totalment inadmissible.

Però ja no només hem de pensar més enllà en els efectes immediats que suposarien l’increment del SMI, sino que hem de mirar el futur econòmic del país, i el de les futures pensions de les properes generacions. Una mirada ràpida a la formació de la població d’entre 30-34 anys, a on mentre Espanya té un 27% de persones només amb l’ESO, la mitjana europea aquest percentatge només és del 9%, és a dir que hi ha una important manca de formació en capes àmplies de la població.

Això ens mostra una situació de futur no gaire esperançador, degut a les polítiques aplicades als darrers anys de salaris baixos, feines poc qualificades, i la creació llocs de treballs de baix cost, agreujat a més amb una baixa natalitat,  ens porta a una situació actual insostenible i un suïcidi des de la vessant econòmica i social parlant a mig termini, en definitiva a una economia sense cap mena de futur.

Des de la patronal, no acaben de ser partidaris a aquesta pujada, expliquen les incerteses a que conduirien i que poden portar a que els empresaris puguin retallar les hores treballades o la possibilitat de substituir persones per nova maquinària, o inclús que pot generar greus dificultats per trobar feina a totes aquelles persones que estiguin menys formades. Ells aposten més per les pujades de sou vinculades als increments en la productivitat.

ERC veu la necessitat d’aquesta pujada, i per aquest motiu, el passat mes d’abril el grup parlamentari d’ERC juntament amb DLL en el Congreso de los Diputados, van presentar plegats, una PNL (Proposició no de Llei) per tal de demanar que el SMI sigui de 1.000 € i que va ser aprovada per unanimitat de tots els diputats presents. Tanmateix, una de les propostes que el nou govern independentista a la Generalitat de Catalunya, sortit de les eleccions del passat 27-S, és la de “fer un nou país on tothom qui treballi ho faci per un salari digne”.

Aquest debat no només és des de la vessant política, sindical o patronal, si no que també des de la iniciativa ciutadana, com ara la gent agrupada al voltant del manifest “Anem a Mil” (https://anemamil.wordpress.com) que lluita per aconseguir un salari digne i que aquest en cap cas estigui per sota dels 1.000 €.

Tots són petits passos, ara tocarà poder desplegar totes aquestes demandes, i de la manera que es pot fer, si ho fa de forma progressiva, o com alguns veus diuen amb diferents SMI (com ara diferenciats per edat, antiguitat en el lloc de treball, sector econòmic, o territorial, etc.).

Tots hauriem de defendre un treball digne i de qualitat, i per tant, que la retribució dels treballadors i treballadores, sigui la d'un sou digne.